Lisboa, com els antics cassets i com tot en la vida, té dos cares. És com la clàssica dualitat bo/dolent, però més complexe. La part bona té també parts fosques, i la part negativa té aspectes positius i constructius. Em sembla que de fet, totes aquestes cares, aquestes parts que necessito deconstruir i ordenar per a la meva tranquilitat d’esperit, es subdivideixen i multipliquen fins a l’infinit en altres parts bones/dolentes formant una estructura ramificada. Les sensacions respecte a Lisboa, doncs, són com un fractal, un àrbre de ramificacions duals (Toma ya! Ja veig la llàgrima d’emoció que regalima per la galta del professor Punset de REDES).

Hi ha la cara A, aquella que s’acaba ràpid de tant que t’agrada, però que, ingenuament, penses que mai et cansaràs d’escoltar. Hi ha la cara B, que passes apretant el FFWD, que intentes oblidar perquè és una taca massa fosca en un món que desitjaries ideal, que voldries rebutjar perquè incomoda veure’t reflexat en la imperfecció. Moltes vegades, si rebusques en aquestes zones fosques descobreixes que mirar a la merda de cara tampoc no és del tot improductiu, i que, fins i tot, podria passar que se t’escapi un riure incontrolable al captar la teva propia mediocritat, la màgia de la vulgaritat de la vida. A part, com tots sabem, de la merda sorgeixen les més boniques flors. Un exemple molt alliçonador és el de la Britney Spears, la nena prodigi Disney que tots pensavem que havia tocant fons després d’haver venut millons de discs desbancant al mateix Michael Jackson. Llegeixo a la “Rolling Stone” manllevada del Vueling les seves últimes proeses, que han estat multiples: humillada en una patosa actuació en directe a la MTV, entrar a clíniques de desintoxicació, agredir fotògrafs amb el cap rapat, sortir a passejar ensenyant els michelines amb una roba vulgar propia de garrules, fumar mentres està embaraçada… Això últim, indubtablement, ha sigut el crim més gran. Així i tot, al haver mostrat al món la seva humanitat, la seva debilitat, el seu patetisme, la apropada més a nosaltres i ara llança nous dicos explicant com se surt de la miseria com si no hagués passat res. És com l’au Fènix. Aquestes sotracs vitals només han servit per fer-la més indestructible.

Vull aprendre d’aquesta classe magistral de la Britney. Assumeixo la meva part més fosca i us en parlaré en el pròxim POST del BLOG (Com m’agrada dir això i escriure-ho així en majúscules!) que penjaré en breu. Morbo, morbo!

He rebut algunes crítiques de la Komuna perquè, segons ells, en una anterior entrada del BLOG, menystinc el significat del nóm d’aquesta santa casa on visc i això que, en el moment que ho vaig escriure, no tenia ni idea que hi acabaria vivint. Després d’haver experimentat la Komuna, i de trobar-m’hi molt a gust, crec que, a nivell de convivència, no es diferencia gaire d’alguns altres pisos on he viscut o viuen amics meus. La gent es comunica molt, es menja plegats, es comparteixen els gastos de gran part del menjar, tothom és molt benintencionat, les decisons importants es prenen en consens…

La nevera es va morir i en van haver de comprar una de nova. La Jujú es dedica a escriure missatges dirigits al “Poble Komunero”

El que té d’especial és que, a Lisboa, tothom coneix el pis, ja que, en els anys que duu en actiu hi han passat coneguts personatges de la fauna Lisboeta “a cada qual” més pintoresc. Així que una festa de la comuna és un acte multitudinari i esperat. A més, també té d’especial que hi passen molts músics i que es creen grups musicals amb la mateixa velocitat que es desfan. I com tots sabem, els músics acostumen a tenir una vida social contundent. Però no crec que cap d’aquests dos aspectes tingui cap relació amb el fet de que sigui o no sigui una comuna. A la Komuna també esgrimeixen l’argument que hi ha un projecte comú de tirar un espai komunal, assembleari, just, barat, agradable on tots els membres hi estiguin implicats. Considero que aquesta enumeració d’adjectius tan agradables a l’oïda és fonamentalment literatura barata per a lectors “multicultis”, i reitero que, en molts altres pisos es fa tot això sense ni tan sòls haver-hi posat nom, haver-s’ho plantejat o haver-ho escrit.

Una de les millors iniciatives de la Komuna és anar a comprar la major part del menjar a la Feria do Relogio, un bast mercat que s’aixeca cada diumenge a prop de l’aeroport, ja que la verdura és fresca, autòctona, bona i barata. L’extensió de furgonetes i paradetes ocupen tot un immens descampat molt propi de l’extrarradi.

S’hi ven fonamentalment roba i menjar, i, a diferència de la Feria de Ladra, no hi ha paradetes de hippies o d’objectes de segona mà inservibles. No té res de cosmopolita ni hi passegen gaires guiris. És molt autèntic, amb els gitanos cridant les bondats dels seus productes, les ofertes d’última hora quan veuen que dubtes si comprar, l’olor d’hortalisses fresques barrejades amb les fritangues de les paradetes on es pot parar a fer una bifana (bocadillet de carn), gent autèntica i/o decrèpita, els grupets de “quillos” intentant robar, i, en general, un ambient efervescent de vida i de comerç elevat a la màxima expressió i a les antípodes del Corte Inglés. És un lloc rodejat d’autopistes i, per tant, de grans plafons d’anuncis, i fa molta gracia veure cartells que anuncien Burberrys o altres marques de roba pijes, amb uns models impossibles que contrasten de forma surrealista amb l’ambient del mercat. N’hi ha un en blanc i negre d’un primer pla de dues noies amb uns barrets de copa coberts per una reixeta negre que els hi mig tapa la cara. Tenen un aire de nenes-riques-viudes-prematures i podrien estar fent una volta amb cavall per una campinya anglesa. És especialment absurd. Jo, fonamentalment, poso el cotxe per arribar-hi i poder carregar més verdura, i també em dedico a fer de mulo de càrrega duent la motxila i les bosses, i delego la responsabilitat d’escollir i remenar el menjar, així hi ha menys gent a decidir i el procés és més ràpid, però a part, puc deixar la ment en blanc i dedicar-me a fer el Homer Simpson i emparrar-me mirant la gent i els productes.

Anna i Lucia a la Feria sobrades de glamour

En un d’aquests moments de “pajarisme”, ja feia una estona que em sentia especialment agobiat i empès per la gent, i resulta que era un dels esmentats grupets de nens que utilitzaven una de les seves tàctiques intimidatories de mini-pispes. Durant el meu atabalament, m’havien obert les butxaques de la motxila, i, criatures, es devien endur una bona decepció al comprobar que només hi havia fruita i verdura. Quan me’n vaig adonar, vaig deixar anar un gens elegant “Eeeeeh!”, vaig donar voltes com un cavall de rodeo que es vol desfer del seu genet i els nens es van esfumar de forma fantasmal, amb tranquilitat i silenci, imperturbables, com els Sin-cara del Viaje de Chihiro.

Un fet destacable de la Komuna és l’espontaniatat amb què s’organitzen festes del no res, o com, un senzill sopar amb amics desemboca en un desfasse musical amb DJ inclòs. Va ser genial un dia que vam convidar a sopar la incombustible Caterina, una veïna del pis de sota, i a uns amics seus italians molt divertits i fiesteros que havien vingut de visita. Vaig fer una truita de patates que va quedar prou apanyada per l’estat deplorable de les paelles, i, la Caterina, va fer una pasta amb salmó boníssima. A mesura que anavem acabant botelles de vi i de cervesa ens anavem animant, també gracies a l’ènfasis de la Juju, una de les companyes de pis, que quan s’anima es posa en el paper de DJ i entre música petarda francesa i temazos disco dels 70 la cosa s’anava desmadrant. Tot això, com sempre, a la petita cuina de la Komuna, i, sense que ni ens n’adonessim, la farina es va convertir en purpurina o engrescador polssim de fades llançat a plaer per l’aire i el paper de vàter van ser els nostres farbalans, que nuats al voltant del coll ens donaven un glamour interessant. Tant la cuina com nosaltres vem acabar blancs i enfarinats, i així vem anar a dormir la mona.

Un altre dia curiós va ser el del meu aniversari. No em vaig aixecar especialment animat, però com que durant la setmana havia avançat molt amb les llastimosament desperdiciades obligacions del Bacalhoeiro, m’havia reservat tot el dia per mi. Volia anar a descobrir noves platges i localitzacions a prop de Lisboa. Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a la punta més occidental del continent. Per cert, perquè són tant complicats, tant poc gràfics i tant difícils de recordar els conceptes d’occidental/oriental i septentrional/meridional? A més, segons com els utilitzis, en un món esfèric resulten absurds: occidental o oriental respecte a què? Volia arribar fins a la platja de Guincho, i la dona del peatge em va confirmar que realment valia molt la pena. Una platja quasi-verge i feréstega, al costat d’un penya-segat imponent que després em vaig enterar que era el “Cabo da Roca”, la punta més o a l’oest d’Europa, en competencia amb el cap de Fisterra gallec, a veure si algú em sap resoldre aquesta tonta pugna, però si mires els mapes no hi ha dubte que guanya el cap portuguès. Feia un mal dia horrorós pel surf, amb unes onades imponents, però hi havien varis Kiteboards aprofitant el vent i em vaig embadalir mirant-los una estona. Vaig tornar per la costa veient fugaçment les poblacions de Cascais, Estoril i Carcavelhos, on hi ha una de les platges surferes més concorregudes, ja que queda a prop de Lisboa i hi ha molt surfero local. Al final però, i veient que les condicions no acompanyaven, vaig acabar a la mateixa platja de sempre de Caparica. Gairebé no vaig poder agafar cap onada, ja que estaven molt remogudes, i quan ja estava a punt d’anar-me’n amb la cua entre les cames, va apareixer una onada que em va dir “Surfeja’m”, i va ser la millor i més llarga de la meva vida. Una explosió d’alegria i un motiu per considerar aprofitat el dia.

Al vespre feien el Paco de Lucia a la plaça de toros, i m’estava delint d’anar-hi, per fer-me el regal, però també perquè diuen que el Paco és molt ermità, que dóna pocs concerts i que era una ocasió única. Però a la vegada semblava algo molt comercial, molt muntat per recollir fons i rentar-se les mans. No vaig anar-hi, i me’n alegro, perquè després l’Ivan em va dir que no havia molat gaire, ni acústicament, ni per espectacle. Però a canvi, vaig anar a veure les sessions de CinemAlfa, associació en què hi estan vinculades varies persones del pis, que cada 15 dies programen aqudiovisuals de diferents temàtiques. El tema d’aquesta van ser curts d’animació checa en stop-motion, molt interessant però aburrits en alguns moments. Després, però, van fer una representació d’un petit conte de titelles fetes per gent amateur pròxima al CinemAlfa que va ser divertidíssim, fresc i estimulant. A més, les titelles tenien molta gracia, els moviments eren toscos però tendres, els ministres del Rei resultaven d’allò més absurds i la senzilla il.luminació de l’Ivan estava molt aconseguida. Per acabar de celebrar el cumple, vaig treure una botella de Ginginha, vaig convidar al personal i ens vem entonar una mica.

He estat anant a clases de Portuguès, es fan en una gris i remota escola que transpira rancietat franquista (més aviat seria zalazarista, en el cas de Portugal). La professora no és gaire bona ni té masses recursos a part de la gesticulació, ja que no sap cap altre idioma que el portuguès, però és esforçada i motivada, i es desganyita per intentar-nos ensenyar algo. L’Aula sembla un chiste, som un eclèctic grup apassionantment intercultural (Multicultural = MALO, Intercultural = BUENO) d’un angolès simpàtic i esforçat una mica dislèxic, una japo molt sonrient amb un nivell molt alt que ha aconseguit en tant sòls 3 mesos, la francesa companya de l’associació i una turca una mica histèrica i autoexigent que, a la que no entén alguna qüestió, es va posant gradualment nerviosa fins que esclata en plors i marxa donant un portasso davant de la perplexitat de la professora. És tot un interessant panorama. Tenia pànic d’anar a classes després de 5 anys sense assistir-ne a cap, però no m’avorreixo, tot resulta nou i simpàtic, i tinc moltes oportunitats de fer-me el “listillo”, ja que el nivell és realment baix per a qualssevol que parli el castellà, el què repercuteix molt positivament en la meva autoestima i mira, tot això que m’estalvio en llibres d’autoajuda. Són molt curioses les fotocopies de llibres escolars que ens fa la professora, que contenen converses extraordinàriament desinteressades entre el Joao i la Lisa, o descripcions molt polititzades sobre les grans millores de Lisboa arran de les obres de la EXPO’98. També ens posa projeccions amb gent fent coses o diferents productes i ho comentem.

Enmig de la grisor i avorriment de l’escola es troba un sorprenent oasis de color. És una especie de terrari-piscina-mini-zoològic per a una familia de tortugues que fan bastanta pena però que resulta molt curiós. És com d’una altre època, estil Marinador (Ciudad de Vacaciones), amb un mural amb motius marins i un enrajolat estàndar de piscina. Em pregunto el motiu i se m’en acudeixen varis, potser les consideren les mascotes de l’escola, o potser va haver-hi un director amant de les tortugues, o algun il.luminat consell de pares va considerar que seria molt beneficiós per donar vida a l’escola… Un misteri que quedarà sense resoldre, però sigui com sigui, fan honor a la productivitat i velocitat portugueses.

Un cap de setmana, l’Ivan, un dels komuneros, un gallec tranquil i catxondo amb el qui he connectat molt, em va convidar a escalar. Ens vem aixecar, amb diferència, més dora del què m’havia aixecat mai a Lisboa i vem anar a uns penya-segats molt rocosos al costat de Cascais. Ens acompanyaven unes amigues seves Austríaques molt creatives i força taciturnes i el Tomás, un personatge peculiar i un especimen únic: un portuguès fort com un toro, gens gris, desvergonyit, amb sang a les venes, una energia que moltes vegades sobrepassa els límits de la tolerància i un curiós accent castellà de Granada. Vam fer un aproximament a les parets molt xulo, grimpant entre les roques, i ens vem passar el dia escalant, assegurant als demés i mirant la pertubadora força de les onades quan xocaven amb les roques. Va haver-hi un moment culminant en un dia tant agradable: estavem mirant l’Ivan mentres escalava quan va indicar-nos –Chicos, mirad el oceano-, ens vem girar i a uns 100 metres de la costa passava un grup d’uns 10 o 12 dofins. Anaven saltant i els seguia una especie de llanxa com de guardacostes que espatllava una mica el quadro. Tot i així, va ser un moment en que el temps es va aturar, un instant meravellosament oníric al llindar de la realitat i els somnis (-Si Paulo Coelho aixequés el cap… -Però si encara no està mort! -Què més voldries burret.). Tots ens els vem estar mirant entre embadalits i atordits fins que van desaparèixer en l’horitzó i l’engranatge del món va arrencar els motors de nou.

Un clàssic: es feia fosc, el Tomás estava encegat amb una paret que se li resistia. Encegada segurament provocada per la ja esmentada “Sang a les venes” i perquè l’Ivan, de nivell suposadament inferior havia aconseguit superar un pas difícil que queia a plom. Cal dir que l’Ivan és més petit que el Tomás, i havia aconseguit, de forma agònica, incrustar-se a un tall de la roca com una “loncha de fiambre” entre dos llesques. Les austríaques els van deixar per inútils, penjats desganyitant-se perillosament gairebé a les fosques per recuperar les cintes que s’havien deixat i ens en vem anar amb el meu cotxe a menjar Pasteis de Belem.

Són unes pastetes molt apreciades amb una copa senzilla feta de deliciosa, suau i cruixent pasta de full i un farcit de fina crema cremada per dalt que, extranyament, ells anomenen “nata”. Jo desprecio les cremes i, en general, les coses pastoses i enganxifoses fetes amb ou, com flams, cremes catalanes, natilles o maioneses, però haig de reconèixer que el sabor del Pastei de Belem és arrebatador. Hi ha molt de misticisme i llegenda darrera d’aquests pastissets. Té els seus rituals: has de tirar sucre glassé i canyella en pols per sobre, perquè, segons diuen, són boníssims, però sense aquets condiments, ho són la meitat. Ni un 45% ni un 60%, sinó exactament un 50% més dolents. Els integristes de les incorruptibles tradicions ancestrals dels pastissets també diuen que sempre els has de comprar de dos en dos, argumentant que menjan-te’n només un et quedés amb les ganes, i per això, els “listillos” productors d’aquesta delicia els venen de dos en dos col.locats un contra l’altre. El colmo del misticisme és que l’empresa on produeixen els més bons, antics i autèntics, els Willy Wonkas dels Pasteis de Belem, per dir-ho d’alguna manera, té una recepta secreta, com la Coca-cola o l’arrebossat cruixent del Kentucky Frito Pollo. Aqueste història té un aspecte increïble, i jo m’ho crec perquè els portuguesos, com molts altres, són gent molt donada a l’exaltació de les tradicions absurdes i més, si tenen part de llegenda i un punt de patriotisme de barra de bar. Aquesta recepta està custiodada per tres persones que s’encarreguen de fer la barreja i la composició de la crema dels pastissets en proporcions justes, com si es tractés del misteri del Código da Vinci, les mesures d’un harmoniós perfum creat pel genial Jean-Baptiste Grenouille o un secret dels cavallers templaris d’Indiana Jones y la Última Cruzada. El millor del cas és que tenen una llei. Aquesta llei mana que aquests tres personatges mai no poden estar junts ni trobar-se en un mateix espai per si passa algún accident, la dinyen els tres, hem de plorar la pèrdua d’una recepta d’una importància tant capital i les futures generacions de capritxosos devoradors de dolços es queden sense conèixer el sabor d’aquesta meravella. Flipats. Aprofito per recomenar la visita a un dels establiments més tradicionals en aquesta materia, és una cafeteria immensa que es subdivideix laberínticament en multitud de sales. És molt agradable i per moments recorda a l’ambient sossegat d’un bany turc. Les parets estan enrajolades de forma inhabitualment austera i bonica i té uns interessants murals també de ceràmica que recorden la antiga esplendor imperial.

Ah si. M’he deixat de comentar com van acabar els escaladors. Sort que va apareixer per allà un colega seu, guia de muntanya i molt simpàtic que els va dirigir i ajudar, perquè, en el seu infantil i testosterònic encegament, s’havien posat en greu perill al deixar-se penjats només d’una cinta. Veure’l apareixer quan ja era quasi fosc, va ser un moment molt pel.liculero. Va aparèixer per sorpresa, il.luminant amb un frontal i fent ràpel, ja que s’havia despenjat des de dalt, per on passa la carretera, com si fos la cosa més normal del món, i els va saludar com si se’ls trobés pel carrer i mirant-los amb condescendència com dient – Ai criatures, burrets de pessebre… És un misteri el motiu que el va empènyer a aparèixer per allà a aquelles hores, però va ser providencial, despenjant-se com si fos dels de les forces especials al rescat o dels SWAT ianquis. M’agrada imaginar que devia estar a casa rentant plats en pijama, que els seus super-poders sensorials li van indicar que alguna cosa no rutllava bé a les roques de Cascais, i que hi havia algú en perill. Va mirar la pantalla del seu “perillòmetre” i, efectivament, a la costa hi havia un senyal de dànger que pampalluguejava. Va deixar tot el què estava fent, es va deslliçar per la barra que duu al garatge i va agafar el cotxe per plantar-se allà a l’instant. Primer pla d’ell cordant-se el cinturó de les eines. Primer pla posant-se el casc. Primer pla engantxan’t-se les cintes al boudrier. Primer pla passant la corda pel seguro de la part superior de la paret. Pla general del seu elegant salt al buit. I la resta ja ho sabeu, ja sabeu com acaba la pel.lícula: heroi salva a alegres joves inconscients i aquests reben una lliçó que no oblidaran mai en forma d’insufrible moraleja sobre lo perillosa que resulta la existència.

Fa fred, i la Komuna serà molt chupi-guai, però de calefacció no n’hi ha, i la gent deambula per la casa amb mil capes de roba i mantes per sobre els ombros. Repeteixen una oració de forma monòtona com si volguessin trasnmetre el missatge a un ésser superior implacabale i inflexible de tant inexistent: “quin fred fa” i les paraules inútils es congelen en l’aire gèlid, gebrades en la humitat de l’ambient. Molt literari, però la veritat és que tens la sensació, mentres treballes amb l’ordinador, que t’estàs convertint en un Frigo-Pie de carn humana. Les bufandes ajuden molt, i, jo vaig normalment amb una discreta bufanda del Barça heredada de l’Alfonso que sorprèn als que em coneixen, però em fa sentir més els colors i creure en el projecte i en aquest equip, en aquest grup que estem creant. Visca el Barça! Aquest any si! Ja tenim equip! Bufa, em sembla que l’esperit de la bufanda s’ha apoderat de mi i està parlant a través meu com si es tractés d’un “Sorbesesos” de Futurama. Em fa molt content que pel meu cumple la mama m’hagi teixit una bufanda preciosa, llarga, amb petites separacions a cada pam i d’un blau que m’afavoreix. A veure si amb això puc superar aquesta sobtada abducció blaugrana.

Mirant Mulholland Drives molt abrigats

Com s’avisa a un sord-mut adormit que la seva casa s’està inundant? He desenvolupat aquest nou neguit a partir d’un petit accident que va passar a la Komuna. Feia estona que sentia un soroll i no sabia si era el portatil o què, fins que vaig veure una gotera al centre del sostre de la meva habitació. Al explicar-ho a la resta dels komuneros, tots van passar de mi, fent broma, dient-me “benvingut al club”, ja que la resta d’habitacions tenen goteres. La Jujú va ser l’única que es va preocupar. Vem anar a avisar els veïns de dalt, però era tard. Resulta que a dalt i viuen uns sord-muts. Vaig estar desganyitant-me trucant al timbre, però em semblava absurd. Suposava que el timbre devia ser lluminós, el què tampoc no serviria de res si estaven dormint. No va haver-hi resposta. Només se sentia el grinyol del llit dels altres veïns mentres follaven alternat amb les seves violentes baralles. Em va entrar l’esmentat neguit pensant que potser se’ls hi inundava la casa, perquè no plovia. Així es va quedar la cosa, amb una olla per recollir l’aigua de la pluja i anant-me a dormir amb l’angoixa, “El nudo en el estómago del que no se deshizo hasta lo de Eurovisión”. L’endemà, per casualitat, em vaig creuar a l’escala amb un dels sord-muts quan tornava de la platja. Ho vaig saber perquè em va senyalar la taula de surf somrient i fent sorolls inconexos. Vaig anar a avisar la Jujú que va “parlar” amb gestos amb ell. No ens vem assebentar del tot de la història però resulta que era un escapament d’aigua causat pels despreocupats i alegres paletes, i que va causar un bon merder al seu pis.

Ja per tancar aquest extens article, relato l’única frustrada experiència subversiva que he viscut a Lisboa. Un dia que tornava cap a casa em vaig trobar molts furgons policials i poc “barullo” a la plaça de la ginginha. Els molts immigrants que normalment l’ocupen havien desaparegut. Resulta que el departament de sanitat havia manat tancar el característic establiment on venen els típics xupitos de ginginha. Per anti-higiènic, lo qual d’entrada sorprèn, ja que la majoria de bars no tenen gaire millor pinta, i a la ginginha només s’hi servien begudes. La meva conspiranoia em diu que aquell mes no van voler pagar el tan entranyable suborn policial. Fins aquí, ok. Però resulta que, ademés, en una absurda barreja de resolucions executives, les forces de l’ordre van aprofitar la confusió per endur-se varies desenes d’immigrants indocumentats que normalment volten per allà. Com es menja una cosa amb l’altre? Ho desconec però legalment em sembla discutible. Doncs resulta que es va organitzar una manifestació per celebrar el funeral de la Ginginha. Unes duescentes persones congregades per diferentes associacions amb fanfarria inclosa i espelmes a la porta de la Ginginha. Els mateixos que et trobes a tot arreu sempre que hi ha sarau. La única protesta que s’organitza a Lisboa i resulta que és pel tancament d’un bar, ningú no va dir una paraula dels immigrants que havien detingut. El punt àlgid de tot aquest batiburrull va ser quan vaig ser empès per una gent que deia d’anar al McDonald’s del costat. En la meva moltes vegades infantil ingenuïtat, em va semblar molt extrany que amb lo alternatius i anti-globalitzadors que aparenten voler ser, volguessin anar allà a sopar, però em vaig deixar arrossegar. Em vaig trobar amb una escena que em va provocar força vergonya aliena. Una noia “d’estètica okupa”, com dirien els diaris d’aquí, demanava a crits el llibre de reclamacions dient que el McDonald’s era un establiment anti-higiènic. Passava el dit per sobre les taules com si fos el majordom del netol dient “el algodón no engaña”. Eren tres comptats que increpaven als Mc-treballadors, que estaven astorats davant l’esceneta. Intentaven fer entrar el màxim de gent, però la majoria ens en vem desvincular al moment després de la sorpresa inicial, apartant-nos contra la paret i esfumant-nos dissimuladament. Després em van voler argumentar que el gobern fomentava els locals de menjar extrangers en detriment dels productes locals. Crec que es barregen masses coses i que, en tot cas, és molt trist escollir com a símbol d’aquesta sobtada protesta el bar de la Ginginha, que es feia d’or venent cars els xupitos als guiris. A part de no agradar-me l’aire improvitzat, providencial i oportunista de la queixa, no m’agrada que es dongués tant pes a l’atac contra els productes locals i tant poc a la detenció massiva d’immigrants. Ho trobo desequilibrat i desproporcionat.

Després va haver-hi un rollo polític molt curiós i divertit quan ningú no va voler assumir la responsabilitat de l’organització de l’acte. Suposo que tothom devia sentir la mateixa vergonya que jo. Al diari de l’endemà va aparèixer en un raconet que els organitadors eren joves pròxims a les organitzacions Bacalhoeiro, en la qual col.laborava a desgrat (incongruències de la vida), i Crew-Hassan. El setmanari en forma de newsletter “le Cool”, que havia enviat el mail cridant a la mobilització, se’n va desentendre, probablement per no sortir vinculat a les protestes. El cabreig al Bacalhoeiro va ser monumental i una mica justificat, i li van cantar les quaranta a la noia del “leCool” per haver-los esmentat com a organitzadors al diari i ella haver-s’hi desvinculat. Després de quatre exagerats i teatrals exhabruptes per part del jefe de l’associació i de que la noia es defenses i disculpés prou bé, es van calmar, ja que suposo que els interessa tenir bones relacions amb el newsletter, i, a part, estava de molt bon veure, i com és de domini públic, ens deixem entabanar més fàcilment per algú agraciat amb formes i faccions boniques. Després tan amics, parlant dels projectes, com si no hagués passat res. El món s’enfonsava per aparèixer en un diari, lo qual els hi podia donar mala imatge i problemes polítics en les altes esferes. La poderosa i eficient maquinària política portuguesa havia posat el punt de mira a sobre del Bacalhoeiro, per perillosos i subversius, i això els podria perjudicar greument. El Cristiano Ronaldo havia passat en segón plà per moments superat pel Bacalhoeiro. Mitja hora després no passava res. Els engrantges de l’existència tornaven a girar de nou després d’haver-se parat per aquesta noticia.

Esgotador i inútil apassionament egocèntric i megaloman.

El temps s’escola lentament
juntament amb els kilòmetres

Un agradable avorriment
em posa poètic

Som materia sensible, degradable
i les ausències
formen buits insubstituïbles

Centrals nuclears
camions de l’exèrcit
grans extensions quasi-desèrtiques

s’ha acabat la bateria de l’iPod
el cel encara és més gris
sense l’escalfor dels Màrtires

Topònims amb aires Feixistes
heredats de monarquies caducades

Mosquits insisteixen
a intentar foradar el vidre
en un suïcidi col.lectiu

Sòl!
Busca alguna escletxa des d’on saludar!

———————————————-

Extranyes mostres de la modernitat
(o la necessitat d’immediatesa):

Els poemes es reflexionen mentres condueixes,
l’eina amb la que s’escriu és el mòbil
i el mitjà de publicació són els SMS

Us he fet un petit muntatge de la panoràmica que es disfruta des de la teulada de l’àtic on visc, a part de per fer-vos enveja de la vista, per què serveixi de mapa de situació.

Començo explicant com va ser l’arribada. El viatge amb cotxe fins a Madrid va ser molt accidentat. Em saltava la quinta marxa quan encara estava a Catalunya i, a Monistrol (o no sé quin coi de poble) em va dir un mecànic local que la reparació era d’uns 3000 euros, i, com comprendreu els que sabeu el cotxe que tinc, em vaig plantejar de comprar-me un cotxe nou, però vaig decidir arribar fins a Lisboa amb la quarta, el què s’hagués convertit en un viatge èpic propi del temps dels 600. Però resulta que la quinta ja no va saltar més i vaig poder arribar a Madrid amb poc temps de retard respecte als Diables de Vilafranca que acompanyava. L’experiència de sortir a petar carretilles amb els diables va ser molt interessant, intensa i alliberadora. Em feien i em fan molta por els petards, i m’he quedat amb la sensació de que són encara més perillosos del què em pensava però que, com a mínim els Diables de Vilafranca, ho manegen tot amb una consciència, seriositat i vigilancia admirable. Al final del cap de setmana, vaig sortir sol cap a Lisboa i poc després se m’acabava la pila de l’iPod. Us adverteixo que si heu d’anar algún dia cap a Badajoz sense música ni radio al cotxe, que aquesta ciutat és com un miratge, que mai no arriba, que et sents com un burro que persegueix la pastanaga. Després de conduïr 8 hores des de Madrid vaig comprovar que l’entrada a Lisboa un diumenge al vespre no es diferència a la de Barcelona a nivell de caos circulatori, però si en espectacularitat, ja que atravesses el pont del 25 d’Abril (suposo que en commemoració de la revolució dels Clavells que segons m’han explicat, és molt menys èpica del què sembla amb aquest nom tant rimbombant), àlies el pont Mapfre que creua el Tajo (Tejo en aborigen). Després m’he informat que passes a 90 metres d’altura a sobre de l’aigua; es veuen els velers petitons al fons i la vista és brutal sobretot als vespres amb el Sòl a punt de pondres, vull mirar però m’haig de concentrar en la conducció.

Perdut per Lisboa el primer dia i després de preguntar per enèsima vegada com arribar al Campo das Cebolhas, em vaig trobar un italià arquitecte que coneix el Bacalhoeiro (l’associació on col.laboro) i precisament anava allà.

L’ambient estava molt animat, hi havia una exposició de fotos d’intercanvi entre Bremen i Lisboa, i feien un concert de música moderna amb un estil fresc i lliure. Hi tocava un percusionista amb un xilofon enorme que imagino hagués fet les delicies del Xavi Terrades. Em van preparar una tosta mista vegetariana boníssima que tenia gust a gloria. És una especie de bikini amb pà dur, però al ser vegeterià, substitueixen el pernil dolç (fiambre) per verdures saltejades. A més espolvoregen orenga. Mmmmm…

La primera setmana vaig estar adaptant-me, em sentia esgotat i sense energies, sobretot en contrast amb l’activitat dels membres del Bacalhoeiro, frenètica i sempre a última hora, ja que cada dia organitzen una activitat diferent i el local sofreix una metamorfosis. Ara és sala de cinema amb jantar (sopar), ara concert de cerveseta, ara DJ’s al pis de baix, ara dança contemporània… Estan molt actius i tenen entre màns un projecte gros, ambiciós i amb finalitats brillants, ja que ofereixen un espai que fins ara no existia per l’intercanvi cultural. Però també tenen molts problemes econòmics, sobretot perquè l’agencia Portuguesa de Joventut no els subministra els diners que els hi deuen per causa de retrassos burocràtics, i estan en peu de guerra contra les institucions. En això, també hi surto escaldat jo, ja que el meu projecte encara no està aprovat, i tot i que ja estic currant, no he vist un duro. A veure quan de temps es pot sostenir aquesta situació.

Mentres em posava al dia de la situació de l’associació, vaig anar un dia a veure el mar a Ericeira, una entranyable població a 50 km al nord de Lisboa on vaig veure la primera posta de Sòl i els primers surferos. Preciós i bucòlic.

El primer divendres ja va ser el punt culminant de la meva agonia amb una especie d’intoxicació estomacal que em va fer estar 36 hores estirat amb diarrea i vòmits i una febre horrorosa. Em sembla que tot va ser degut a un bocata de pernil salat d’aquí que se’m va quedar atravessat (no us en mengeu mai cap); fan uns talls gruixuts horrorosos i no està gens curat. Després d’això però, em vaig trobar bé de sobte, i una mica esgotat, vaig decidir anar a mirar preus de taules de surf i neoprens. Vaig mirar comparar i remenar i a fer veure que els entenia mentres em venien la moto en portuguès “Este fato (tratge) e muito mais bom, com um teixido novo Flexijander e melhor adaptçao al pescoço, com umas costuras multiselhadas e um novo patron de disenho en las articulaçoes per impedir la penetracion del agua em interior del cosso”, “A diferencia entre estos boards é como comparar Skoda e Volkwagen, tenen o mismo motor, pero ten mais performance este que es mais caro”, bla bla bla.

Al final em vaig quedar amb una taula Bic (Si, si, de la mateixa marca que els bolis) amb un disseny horrorós, un material lleuger i irrompible especial per semi-pardillos, comprada al Decathlon. de 6,7 polzades (1,92 metres, molt més petita del què m’havien recomanat per aprendre ja que m’havien dit 7,4, però volia una taula evolutiva) i de la que estic enamorat, amb regal inclòs d’una licra (Un teixit fi per evitar el roçament per posar-se a sota del Neoprè o per protegir-se del Sòl a l’estiu), el leash (El cable de seguretat que et lliga amb la taula al turmell), les aletes i la goma per posar a la taula per no relliscar quan t’incorpores. No vaig poder resistir la temptació de provar-la aquell mateix dia i vaig decidir de comprar-me també el neoprè a la Loja (Tenda) Ericeira Surf Shop havent vist que la marca Billabong havien rebaixat molt els seus preus d’aquella temporada i em vaig quedar una pijada de Billabong Revolution “com um teixido novo Flexijander e melhor adaptçao al pescoço, com umas costuras multiselhadas e um novo patron de disenho en las articulaçoes per impedir la penetracion del agua em interior del cosso”.

El noi del Decathlon que es va enrrollar tant bé, em va dir els millors llocs on podia anar a prop de Lisboa on no hi hagués massa flipat que et passés la mà per la cara quedant-se amb les millors onades. Les primeres experiencies van ser durissimes però molt positives. El cap de setmana feia molt bon temps però hi havien unes onades de kilo que no he tornat a veure i que em vaig pensar que eren el normal. Així que em vaig dir, a part de “Un P.Tinto siempre viaja con su propia energia”, “Sí aquestes són les onades d’aquí, més val que m’hi comenci a acostumar” i, tot decidit, vaig entrar a l’aigua a una distància prudencial dels demés surferos i banyistes. La platja és molt plana i tardes bastant en arribar on cobreix, però el que des de lluny semblaven “onades”, des de prop es va convertir en una paret d’aigua que s’aixecava davant meu i que s’extenia a banda i banda fins allà on es perdia la vista. Devia fer “només” un metro i mig d’alt, però em semblava descomunal i mai havia vist una ona tant perfecte i llarga. Llavors vaig tornar a dir-me més coses, però ja no eren paraules d’ànim per envalantonar-me, sinó monosíl.labs de chikitistán, com “Jarl”, “Pesh”, “Diooós” i algún bisíl.lab com “Jander”. Després també em va vindre a la memoria totes les escenes de càrregues de les pelis de batalles, com el senyor dels anells o la escena de l’estampida de nyús del Rei León. Tot això em dècimes de segón que tinc gravades a la memòria a càmera lenta. Així que, ni curt ni mandrós, vaig decidir baixar de la taula on tant orgullòs m’havia estirat fins aquell moment, i posar-me en posició defensiva a dintre de l’aigua per evitar al màxim l’embestida. La ona em va fer la rentadora durant una estona i al calmar-se, vaig sortir com un pollet remullat replantejant-me si la tàctica havia estat la correcta.

Centrant-me en objectius més asequibles, vaig aconseguir agafar un parell d’onades emparrant-me a la taula com un koala borratxo i vaig despedir el dia mirant la posta de Sòl. Que per cert, ho intento fer cada dia que he anat a surfejar i és un moment en què el temps s’atura (menys quan veus la oportunitat d’agafar una onada, amb aquest contrast tant interessant entre la calma d’esperar i el frenesí d’intentar-ho o aconseguir-ho) i d’una bellesa plàstica brutal; des de fòra l’aigua ja és xulo, però en remull, tota l’aigua del teu voltant agafa tons grocs i rogencs de manera que sembla que flotis en una immensa bassa de mercuri líquid.

Ara noto que he millorat bastant. Ja no m’esgoto al cap de 5 minuts. Aguanto molt més a l’hora de remar, que és molt dur. M’aixeco abans de la taula sense tanta por per aprofitar la primera i vital empenta de la onada. Faig més lleuger el gest d’aixecar-me, tot i que encara poso molt el genoll a la taula. M’aguanto millor i em relaxo més en posició de descans. Intento fer alguns girs. He après a trepitjar la taula quan perdo velocitat. Procuro anticipar-me a les onades per evitar el fort xoc central i anar cap a les bandes. I desenes de detalls que intuitivament o per aprenentatge a base de repeticions intento millorar, tot i que encara em falta un món. A sota he posat una seqüencia de l’activitat surfera un diumenge a la platja més abarrotada de Caparica. Semblen foques o formigues, i tenen veritables i absurds “piques” per quedar-se amb les millors onades. Però si us hi fixeu, al fons hi ha una linia de costa inacabable que ofereix moltes zones gairebé desèrtiques on et trobes sol amb la immensitat.

El gran damnificat del viatge ha estat el cotxe. Ja m’havien advertit que Portugal està plena de manguis, i que si anava a la platja anés amb precaució, i després de lo de la quinta marxa, el quart dia de surf em van forçar el pany i entrar el cotxe. Només em van poder robar 5 euros que havia agafat per pagar el peatge del pont (val 1.25 €), però ara no puc tancar ni obrir la porta del conductor. És una putada, però l’incombustible Polo GT aguanta totes les viscissituds. Mentres surfejo, duc la clau a una butxaca especial que hi ha al vestit de neoprè, i, a més, deixo totes les coses de valor a casa.

Aquell primer dia, ja m’havien passat per sobre espectaculars estols de centenars o milers de gavines, i, al sortir, estaven parades a la sorra. Al acostar’m-hi s’apartaven i, continuant amb els moments cinèfils, em vaig enrrecordar de l’escena d’Indiana Jones en què el Pare de l’Indy, es carrega un avioneta nazi alçant en desbandada els ocells d’una platja tot dient alguna cosa com “Que la pluma sea mi espada i mis ejércitos las plantas y los pájaros del cielo”, i, quan em disposava a imitar-lo però sense enemic nazi que abatre, un nen se’m va avançar per darrera abalançan’t-se contra les gavines amb uns crits horrorosos que trencaven la magia del moment. Estic segur que ell no pensava en la història de l’”Ejercito de pajaros” del pare del Indy. Però el moment en què van sortir totes les gavines enlairant-se va ser també espectacular, poc harmoniós però espectacular.

Aquell cap de setmana tant actiu, també vaig aprofitar per acomodar-me a l’habitació, que estava fart de tenir-ho tot tirat pel terra, i vaig fer la meva primera excursió a l’ikea en solitari. Tot un món faraònic que no recordava ni havia experimentat d’adult. Impressiona com ho tenen muntat. Vaig perdre un dia i mig total per un parell d’estanteries com les que tinc a l’habitació però més amples, una taula immensa, un tamboret i una cadira… Tot molt barato. L’habitació ha sofert un canvi radical i ja estic molt més còmode.

Duc una vida molt tranquila, i, en general, els dematins sempre començo amb un “sumo de laranja naturais” en una tenda-bar naturista acompanyada d’un bocata macrobiòtic o de truita de cogumelos, o salada de fruta (macedonia). Aquesta tenda és un gran descobriment; per molts pocs diners menjo fantàsticament i descanso de l’excés de carn o “pescado grelhado” (a la graella) que abunda a quasi tots els restaurants. Després, o em dirigeixo a resoldre les meves tasques al Bacalhoeiro o me’n vaig a la platja a passar el dia. Al vespre, em quedo a mirar l’activitat del Bacalhoeiro o d’alguna altra entitat, o me’n vaig a dormir dora amb una pel.lícula de les moltes que em vaig gravar al disc dur extern.

Há Caracois. Hi ha cargols? Mai no he vist ningú menjar cargols, i, en canvi, a molts establiments tenen aquest cartell. Fa molta gracia el disseny, normalment realitzat amb una especia de Cargol extret del ClipArt (llibreria de dibuixets) del Word o algún programa per l’estil, però és molt curiós comprovar que a quasi tots els establiments és el mateix ClipArt. En aquest cas, a més, han resseguit el cargol amb rotuladors per enfatitzar-lo.

Aquests últims dies he estat sociabilitzan’t-me més i he conegut gent molt maca, sobretot espanyols, que estan a Lisboa per mil i un variats motius. Vaig anar a la Feira de Ladra, uns encants molt autèntics fets de trastos vells i inútils; vaig poder rescatar una GameBoy amb el Super Mario Land, molt divertit, però l’estafa de consola em va perdent pixels per les bandes i em perdo coses de les partides. Prepareu-vos, Pepitu i Rai, que, quan se’m espatlli del tot, per fi podreu disfrutar d’un joc diferent al Tetris quan aneu al lavabo. També vaig augmentar la meva col.lexió de ninots amb una Cruela de Vil i un Silvestre amb Piolín. També vaig comprar per quatre xavos, una motxila del SonGoku, un moneder i un llibre mig trencat del Harry Potter en Portugès (Per aprendre una mica l’idioma).

A casa d’una gent molt multiculti que diuen que viuen en comuna, quan de fet, el què passa és que comparteixen tots els gastos del pis, vem fer una autèntica grelhada de sardinhas, equiparable a la nostra calçotada, i em vaig posar fins les celles de sardines immenses i fresques que havien anat a comprar a uns pescadors que les venien directament a la platja de prop on surfejo, a Caparica, que per cert, té una platja llarguísima que es perd en l’horitzó, i tot sense veure ni una construcció, només un chiringuito cada tants metros, ja que, i aprofitant que encara fa caloreta, als Lisboetes els agrada molt disfrutar de la costa. Aquí també els hi molen les castanyes, i munten paradetes pel carrer, però venen molt poc de gust amb la calor que fa.

És una ciutat culturalment molt activa i sempre estan fent cicles de coses, com el docLisboa, un cicle de documentals internacionals molt interessants però una mica sacrificat, ja que si vas a veure documentals de gent que les passa canutes, com em va passar, millor feu-ho descansats; a més, ho compares amb l’opulència de l’edifici del CulturGest (el centre on ho fan), comparable al Teatre Nacional però en més gros i sense voluntat d’assemblar-se a un temple grec, sinó més aviat a l’edifici de la cerimònia dels òscars, amb moqueta vermella i tot, i l’edifici ple d’snobs d’alt nivell econòmic i “culturetis” (entre els quals no tinc més remei que incloure-m’hi, ja que era allà), que contrasta trista i descaradament amb una pobresa generalitzada que sobrevola Lisboa i de la qual trobes signes en forma de gent o desferres, o gent que són desferres, per tots els racons.

També he vist un munt de concerts, sobretot aquí al Bacalhoeiro, en general de música molt tranquila, però sempre amb una barreja de músics eclèctica i curiosa. Un dia van tocar a la Plaça del Comercio, la plaça més important del centre, on van a parar tots els carrers d’entremig de la vall i que dóna al Tejo (que per cert, i seguint la sobrietat lusitana, és una plaça immensa però només amb una trista escultura cagada pels ocells al mig, sense parterres, ni plantes, ni subnivells, ni fonts. Es fa molt extrany.) van tocar una fanfàrria italiana del rollo Gato Negro Gato Blanco del Kusturica super divertida i animada; i després, van vindre a tocar al Bacalhoeiro i l’edifici es va enfonsar, fent servir un símil futbolístic. El dissabte passat hi havia festa Africana, i tocaven varis grups, però el més divertit van ser una parella de músics que feien un Reagge molt dolç, el cantant dels quals s’assemblava descaradament el Rijkaard (Em van donar la raó varies persones). Imagineu-vos l’entrenador del Barça de jove cantant Reagge i entendreu perquè no podia evitar partir-me la caixa.

Aquests dies està la ciutat plagada d’aficionats del Celtic de Glasgow que juga contra el Benfica (El principal equip de la ciutat i que fa una rabia que et mors. Sportinguista forever!), i, abans d’ahir, quan tornavem de fer una cervesa del mirador d’Adamstor, des d’on es veu el pont Mapfre i el Tejo, ens vem trobar un borratxo anglès (després va resultar que era escocès, perquè formava part de l’avançada escocesa per veure el futbol) just a sota d’un ascensor que puja per una estructura metàlica i que serveix de mirador de la ciutat. Ens va semblar que ens volia demanar alguna cosa, i, de tant normal que resulta que t’assaltin pel carrer, vem continuar ignorant-lo. Pero va insistir, i l’únic que volia era dir-nos la semblança que tenia l’estructura de l’ascensor amb la ciutat ficticia de Batman, Gotham City. Ell es volia assegurar que no s’havia equivocat de ciutat i que realment es trobava a Lisboa i no a Gotham, suposo que perquè no hagués suportat perdre’s el partit. Va ser un moment molt divertit, perquè tenia tota la raó del món, però la resta de Lisboa és l’oposat a la imatge gòtica, fosca i monumental que tinc de Gotham City.

Avui la ciutat està invadida per aquesta barbarie vinguda del nord de colors verd i blanc, però no és especialment molest, ja que fan bastanta gracia, són simpàtics i esportius i et saluden. M’han caigut bé, són com molt d’esquerres i duen tattos del che i pancartes reivindicatives polítiques, encara que no deixen de ser bastant hooligans. Van amb cachis (gots de litre) de cervesa orgullosos de lo barata que és; n’hi ha varis, els més autèntics, que van amb faldilles i fins i tot he vist i sentit una gaita o sac de gemecs. La plaça do Rossio estava plagada d’Escocesos.

La última història interessant que he sentit és la de l’heroi Martim Moniz, que dóna nom a una plaça molt centrica del costat de casa. Va ser una espècie de Cid Campeador portuguès però una mica més surrealista (si això és possible). Gracies a ell, l’exèrcit cristià-portuguès, va poder alliberar el Castelho de Lisboa, i així, poder expulsar els moriscos. L’absurda història explica que, quan els moros van tancar les portes del castell, ell es va posar aguantant la porta i aquesta el va aixafar, però això va permetre que els demés soldats poguessin entrar i conquistar el castell. Patètica però certa! Així és la història, com la vida mateixa.

Ara s’està acabant la peli del cicle de cinema Sud Americà que estan passant, demà intentaré fer l’ultima surfejada i cap a Barcelona un parell de setmanes, que ja m’enyoro i tinc ganes de veure-us.

Plaça de la Ginginha al costat de casa

(dia següent)

Ja he fet la última surfejada i penjo això al Blog. De veritat que ha valgut molt la pena, m’he aixecat dora, avui plovia i ha estat el primer dia que m’he tret les xancles. Un paleta que treballa en una bastida al costat de casa i que m’ha vist amb la taula, m’ha parat i m’ha dit algo com “no vagis avui a surfejar, quan plou el mar està molt revoltat”. Què passa en aquest païs, tothom se les dóna de surfero. Li he agraït la proposta però he “balbucejat” que igualment ho provaria. He agafat unes onades molt guapes, ha plogut (brutal la sensació estant al mar) i ha sortit l’arc de Sant Martí. A les 11 ja tenia la feina feta i he tornat a casa per menjar i acabar d’escriure això.

Les tres últimes pelis que he vist al cine són de dibuixos animats. Aquesta possible coincidència ha estat motivada per la projecció, en poc temps, de grans produccions americanes del gènere, encara que no m’agrada dir que els dibuixos animats són un gènere, com si no tinguessin la possibilitat de crear igual o més gèneres que en les pel.lícules d’imatge “real”) i perquè, coincidint amb l’estiu, i una època recent de veure pelis difícils “d’art i assaig” als cines Verdi, em ve de gust històries menys exigents i més intrascendents, però espero que no insubstancials. I, ja que hi sóc, em cago en l’oscar a la millor peli d’animació: és injust que les obres mestres com “El Viatge de Chihiro” (Guanyadora p.ex. del festival de Cannes) no puguin competir pel màxim galardó, el de millor pel.lícula, els efectes especials, els millors actors, guió, música…

Argumentat així el motiu pel que vaig a veure aquestes pelis, com si d’un pecat es tractés, exposaré el què penso d’elles, a més, casualment, cada una m’ha agradat més que l’anterior.

Shrek:

Dos dies abans vem estar a punt de canviar-la per Transformers (Ara si que m’extendria massa argumentant els motius per veure-la, però es podrien resumir en nostalgia per una joguina que no vaig tenir però de la que hi havia una espècie d’imaginari col.lectiu i curiositat per veure com estaven integrades les transformacions dels robots-cotxe o vaixell o helicòpter). Vem estar escalfant motors involuntàriament per veure-la, ja que feia setmanes que, puntualment, anava cada 4 dies al McDonald’s a demanar un Menú infantil (amb l’inquietant nom de Happy Meal) en què, a part de donar-te una paupèrrima hamburguesa, patates, beguda i postres, et dónen una joguina, el tamany i les possibilitats de la qual, he menystingut continuament durant anys, ja que, si les efigies, prou grosses, resultones i lleugerament articulades dels personatges d’Shrek Tercer, no són prou regal, a més tenen la humana capacitat, i potser d’algún simi i/o delfí (els científics no es posen d’acord) de la parla! Això si per parla entenem la repetició infinita d’una seqüencia de 3 robòtics sons que salten al moure’ls el braç o presionar-los el pit. Perdó per extralimitar-me en la meva emoció però és que, a la feina, enmig d’èpiques batalles per acabar els projectes a temps, hem acabat creient que el ninot té sempre la frase oportuna per descriure la situació o el drama. Són tant divertits i estereotipats com que la Fiona (l’ogro femella) diu “Hola Cielo”, i l’Shreck es tira un rot que fa les delicies de grans i petits. Com us podeu imaginar, tot això genera hores i hores d’innumerables situacions divertides, jocs i alegries, amén de despertar les adormides ments d’adults que implacablement ens comanden. A partir d’aquí em podria desviar de la quëstió i criticar algun dels sons escollits, com el somriure de l’Shrek ,maldestrament duplicat dos vegades en una especie d’eco sinistre, o el patètic soroll d’espases del caballer, més semblant a sables de llum d’Star Wars que a soroll d’espases mitgevals. O també podriem entrar en el tema de l’alimentació i l’educació de la generació MassMedia en l’associació que fan els nens petits del McDonald’s amb algo “guai” que es converteix en una festa, no perquè ho sigui, però la TV ens ho transmet, i, joder, tot això que he explica’t per 3,5 € hem sembla una verdadera ganga. Apartem també el tema de la fidelització i de les menjades de tarro que ens insuflen ja a tant tendres edats, i agafem el tema de la campanya de marketing recolzada per tot aquest univers de sensacions que vinc describint, i admetem, per començar, que hi hem caigut de 4 potes. Ja no sabem si els Happy Meals han generat les ganes de veure Shrek o la pel.lícula ha generat les ganes de tenir els ninos i, de retruc, menjar hamburgueses, però la qüestió és que ho hem fet tot, tant l’ou com la gallina.

I ja, per fi, centrant-nos en la qüestió, no se si per tanta expectació creada o per l’empatx de menjar ràpid, la pel.lícula em va decepcionar bastant, tot i no ser dolenta:

• Em va molestar, més que no pas en les altres entregues, la “falsedat visual” dels personatges humans. O sigui, els volen fer com a massa reals i acaben fent una mica de por, ja que semblen humans, però tenen uns moviments, sobretot de les faccions, força artificiosos, per no parlar d’un punt d’il.luminació buida en la mirada. Els hi falta ànima, just al contrari del que passa amb els personatges humans de Ratatouille, per posar un exemple que es repetirà, que no pretenen ser reals, però que, com a bons titelles virtuals, ens transmeten personalitat i empatia. I això, que passi a l’any 2000 té perdó, però, amb tot el què s’ha avançat en les tècniques digitals, és una falta greu.
• Em va cansar l’excés cromàtic de moltes escenes. O sigui, en molts moments els colors són exageradament saturats i caremelitzats; per no parlar ja de les barreges de verds, blaus i roses on, els directors de fotografia o d’art o el qui coi decideix aquestes coses que afecten a l’aspecte general del pla, han perdut el criteri estètic, absolutament al revés que Ratatouille, com explicaré més endavant. A vegades, semblen escenes d’un video barat en 3D de la “Barbie Princesita”, però amb molt més detall. No m’extranyaria que a algunes de les màquines que fan els càlculs a Dreamworks se’ls hi cremés algun fusible o se li fes la perla a la bugia al renderitzar aquestes escenes.
• Després de paraules tant dures, s’ha de dir que hi ha altres escenes, com els fragments del viatge en vaixell i de l’illa-ciutat universitaria o del bar on es troben tots els dolents del conte que són prou atractives i equilibrades.
• L’Shrek és un personatge gastat de massa ingenu, calçaces i previsible, ja no ens sorprèn, i fins i tot aburreix, com el Príncep dolent, la presència del qual, a pesar de l’esforç per fer-lo repel.lent, egocèntric i maquiavèlic, cança; sobretot perquè és el personatge humà que apareix més i ens afartem de veure els seus inquietants somriures de dolent i les seves rabietes de nen mimat.
• En canvi, em moro de debilitat pels “cucos” i elegants moviments de quadrúpede de l’ase. Això compensa el seu paper repetitiu i poc sucós en aquesta entrega.
• També m’encanta el personatge, tendre i graciós però amb personalitat i valerós, de l’home de Massapà, que, en un dels millors moments de la pel.lícula, quan creu que està a punt de morir a màns del dolent, li passa tota la vida per davant amb record inclòs de la dura rehabilitació després de l’operació per tenir noves cames (ja que li van menjar en una de les preqüeles) i els salts d’alegria subsegüents per sobre d’un idílic camp de blat, tot això en un seguit de talls de pla que dura menys del què es tarda en descriure-ho.
• Aquest moment, junt amb la mort del rei granota i el troç de la universitat, conformen els millors moments.
• El Gat amb botes queda molt deslluït, a pesar de que la mirada de gat desemparat que fa, encara em cautiva.
• Tampoc li treuen gaire el suc al personatge del Mag Merlí, que, tot i això, és divertit en el seu paper de sabi-gurú despistat i maldestre. Molt divertit quan treu el timbal per ajudar a crear un estat espiritual més propici per a que desaparegui el “mal carme” i la desconfiança entre el l’Shreck i el princep Artur.
• La revolta per sorpresa de les princeses per lluitar contra els dolents invasors és molt gratuita, així com el moment “Woman Power” o “Las Chicas són Guerreres” (Si ho preferiu anglosaxó o castellanitzat), que queda molt forçat.
• També estan extranyament encaixades altres situacions que viu el príncep dolent i la traïció tant sobtada de la princesa de la trena.

Aquests arguments m’empenyen a demanar als senyors de Dreamworks, Senyor salvem de l’infern per aquest atreviment, que no espatllin més aquest personatge ni explotin més aquest aspecte suposadament original de donar la volta i riure’s dels contes infantils de tota la vida. Dic suposadament perque no són els primers en haver-ho fet, perquè, recordaré que Les Tres almibaràdes Bessones ja interactuaven amb els contes infantils en els seus viatges empeses per la Bruixa Avorrida i, ja que m’hi poso, reivindico aquí el genial videojoc de començaments dels 90 Simon the Sorcerer (Simon el Hechicero, un Harry Potter que transmet menys rabia, per buscar un altre famós referent que li deu molt, a part del Shrek),

basat en les novel.les de Terry Pratchett que ja et transportava en una atmósfera sospitosament similar a la d’Shreck. Aaaaaaahhh… (Instants de record, una boira ho cobreix tot i la imatge passa a ser blanc i negre) Aquelles passejades pels boscos, pintats amb 256 aprofitadísims colors, i aquella banda sonora, adaptable segons l’ambient, que encara tararejo avui, feien que quedar-se encallat en un enigma es convertís en un hipnòtic plaer pels sentits. El meu germà Albert és qui va aconseguir el joc, i durant moltíssims anys hem mantingut el vell retall de MicroMania amb la tètrica Caràtula del Joc penjada de la paret de l’habitació.

Quin gran descubriment aquest anunci de Patates Chips:

http://www.youtube.com/watch?v=qdfk6oNnJ6A

Un amalgama perfecte i feliçment afortunat de creativitat, sabiduria “pop” i bona producció; per no esmentar el parell de collons del que se li va acudir posar d’estarring el famós actor porno per anunciar patates Chips.

Els elements que poblen l’anunci són tant vulgars, ostentosos i poc originals com un actor famós amb batí de seda (Rai, tenies raó) una gran i opulent mansió repleta (exageradament repleta, diria) de ties bones, piscina, vegetació exuberant i ferrari groc com un canari. Si només ens expliquessin aquests elements, tindriem motius suficients per pensar que es tracta d’un anunci vulgar més, l’èxit del qual es pretén centrar en l’explotació d’una grotesca idea dubtosament brillant, l’admiració física i visual cap als seus protagonistes i en l’enveja cap al seu benestar i els seus luxes.

Però va molt més enllà:

Dic sabiduria “pop” i bona producció perquè és molt enginyós i desimbolt contractar un dels grans mites porno i mostrar-lo en la idealització del què la nostra imaginació col.lectiva i popular fa de la vida quotidiana d’un playboy com aquest gràcies a mites com els ídols del rock&roll, la sèrie Miami Vice o a Flabio Briatore.

Així i tot, l’ entorn no és res més que pura decoració pel què considero un dels grans encerts de l’anunci: la tendra i gairebé ingenua indiferència del rocco cap a totes les noies i els luxes que el rodegen, ell dedicat amb els 5 sentits a la seva bossa de patates, obviant i passejant entre les “xurris” amb una naturalitat increïble, gairebé coreogràfica, amb aquesta actitud absolutament infantil, la seva expressió bobalicona, les seves dents separades i la seva veu melosa transmeten-nos la sensació de pau i tranquilitat d’aquell qui està completament satisfet i l’únic que el pot fer feliç és menjarse les patates (les chips), com aquell qui es fuma el cigarro després d’un gran polvo, erigint-se, entremig de tanta opulència com a únic i carismàtic protagonista. Transmet la sensació de que mantrindria la mateixa actitud i personalitat enmig de la mansió en què es troba com enmig d’un abocador d’escombraries. Consulto a Wikipedia que el tio ha sortit a unes 1300 pel.lícules, però no em puc creure que el seu paper en aquest anunci no sigui el paper de la seva vida.

L’altre gran encert, i per això també parlo de bona producció, és el ritme de l’anunci. El muntatge i la tria de les absurdes i simpàtiques escenes crea aquesta sensació de coreografía que he comentat, com si el rocco levités per sobre de tot, com si dansés entre les noies; i això que les escenes no són correlatives amb el què diu, sinó que acaba de dir les frases en diferents accions amb les que les ha començat, buscant únicament l’estètica, la màgia del gest i la bana diversió de la situació contingudament ridiculitzada. Ara duu les ulleres, i al següent pla, no. Igual que en algun dels grans musicals, buscar-hi lògica temporal o la coherència del raccord, no té cap sentit, mana un muntatge absolutament entregat al ritme de les escenes, foragitant tot allò que fa que decaigui.

Un detall que col.labora enormement a la suavitat i a l’ensucrament de l’anunci és la narració del Rocco en un perfecte i intel.ligible italià, que sorprèn venint de qui ve. A més, les frases estan tant ben escollides com les escenes i el muntatge i reforcen molt el concepte de la broma inicial que dóna origen a l’anunci: “El més gran devorador de patates” (traduït podriem dir: “el més gran animal sexual”) que coneix la humanitat, disfruta com un nen petit de les millors patates chips d’italia.

Moments especialment aconseguits:

-La volta al tamboret de la barra del bar li dona aquest aire mafiós/enemic de James Bond però de bon rotllo.

-La classe del gest de treure’s les ulleres (unes Ray-Ban fumades, per afegir-hi més guasa) no el supera ni el tinent Horatio de la serie CSI Miami; un personatge que, per cert, encaixaria perfectament a l’anunci només que es cometés algun assassinat; cosa que sembla impossible tenint en compte l’aparent harmonia que regna a la mansió. Destrossaria el paradís amb el seu insufrible Hammer/Tanc negre i la seva tonta moralina… Sisplau! Demano un enfrontament Horatio VS Rocco a Miami en un cas de venda il.legal de pornografia! (o algo per l’estil) I que l’acusés amb frases Made By Horatio: “Inundas nuestras calles de perversión y lujuria y encima te ries de la justicia. (Me saco las gafas - Silencio dramático) Tus días de diversión se han terminado, Siffredi.”

-Quan comença a xerrar, té connotacions una mica TeleTienda d’alt pressupost. Em sembla impossible que no et caigui bé al instant al veure’l tant bondadós, dolç i tranquil, trencant amb l’aureola d’animal sexual insaciable que envolta el personatge.

-L’anunci arriba a unes cotes d’absurditat gairebé pròpies dels Monty Python quan fa el salt mortal a la piscina i totes les noies s’emocionen i xisclen. Penso que algun creatiu ultra-frickie va complir el somni d’una vida al poder rodar aquesta escena. És un regal pels sentits.

-El moment en què passa per davant de les 4 noies que li renten el cotxe groc també té molta tela. Ell passa ignorant-les, en el què no sembla un gest de soberbia o classisme, sinó que està disfrutant tant de les seves patates que ni se’n adona. A part, la naturalitat que desprèn sembla que digui: aquest és l’únic paissatge vàlid que per naturalesa està autoritzat a decorar el meu entorn.

-Té molta classe el moment que dóna una patata (Chip, insisteixo) a la boca de la noia que es columpia. Amb un sobri gest del braç i gairebé sense mirar, quasi com un malabarisme del circ du Soleil. Magia i senzillesa unides en una escena rodona.

-Molt gran la mossegada final de Patata (Chip), en una petita finestreta de la pantalla, amb la cella aixecada i la mirada que de cop (com en la transformació del Dr. Slump quan veia la senyoreta Yamabuki) esdevé desafiant, provocadora i lasciva. No és molt original, però tampoc no podia faltar; i és la rúbrica perfecte.

L’anunci és de fa uns anys (2 o 3) i el van censurar a la TV Italiana, amb no em puc imaginar quina classe d’inexplicables i absurdes acusacions. No us el perdeu.

*Gràcies Alessandra per parlar-me d’aquest anunci!

Una tendra i entranyable escena familiar de la meva gata Leela “en su modeeeerno salón recibidor” amb els seus gatets, que “llenan el hogar de alegría y felicidad extremas”

Només una setmana després de penjar el primer Muyo-muyo he penjat una nova versió amb alguns “bugs” arreglats i uns quants detalls que milloren la jugabilitat. Les vostres aportacions m’han motivat a fer-les el més ràpidament possible. Aquí escric una petita llista de les millores que s’han fet:

• Llistat de Récords. Aprofiteu ara per jugar i guardar els vostres récords, perquè quan s’hi hagi jugat més, costarà que el vostre récord entri dintre del llistat.
• Possibilitat de fer baixar ràpidament la peça que estàs manejant (grup d’àtoms) amb l’espai. És una opció que m’han fet adonar que és vital per alleugerir la jugabilitat del joc i poder fer més punts gràcies al fet d’estalviar temps.
• Dificultat de les diferents fases més ben calibrada en varis aspectes:
• Velocitat a la que baixen les peces.
• Punts que s’havien d’aconseguir per passar un objectiu.
• Loader al començar el joc.
• Millores en el disseny.

Continuaré agraïnt les vostres aportacions, consells i que em comuniqueu els errors que trobeu. Podeu deixar els comentaris en aquesta secció del Blog o enviar-me’ls per mail al info@oriolmanya.net.

En aquest link he penjat un joc que espero que proveu i us agradi. És una evolució d’un joc de recreatives de quan era petit anomenat Puyo-Puyo. De fet és una barreja de Columns i Tetris però amb molta més varietat de peces.

AVIS: En breu, quan el joc estigui molt més testejat, posaré més fases (actualment, n’hi ha 20).

LINK AL JOC: www.oriolmanya.net/muyo/

Instruccions i punts forts:

• Un escenari espaiós on poder fer complexes combinacions de peces (que anomeno àtoms).
• Per moure els grups d’àtoms heu d’utilitzar els cursors d’esquerra i dreta; per girar-los heu d’utilitzar els cursors d’amunt i avall. Per baixar de cop el grup d’àtoms que estàs manejant, utilitza l’espai.
• Hi ha 5 tipus d’àtoms que es diferencien pel color; has d’aconseguir agrupar els d’un mateix color. A més, hi ha àtoms transparents, que serveixen de comodí (fan combinació amb qualssevol tipus d’àtoms però no computen a la hora de resoldre objectius - mirar més avall) i àtoms bomba que eliminen dos àtoms per banda i que poden inclús destruïr les pedres (Aquests àtoms bomba volia que fossin un dels atractius del joc però acaben sent més una molestia que una ajuda. Si algú té idea de com es poden millorar… Comuniqueu-m’ho).
• El resultat de les combinacions, repercuteix en una planta que no para de créixer en forma de flors a l’esquerra de la pantalla, la intenció d’aquesta planta ha quedat diluïda per la complexitat del joc i és un element purament decoratiu.
• La barra del marge dret de la pantalla es va exhaurint gradualment. Al arribar a 0 es produeix un allau de pedres. Cada àtom que elimines, fa pujar una mica la barra. Segons la fase, la barra descebdeix més o menys ràpidament i, també segons la fase, et cauen més o menys pedres. La única manera d’eliminar les pedres és mitjançant una bomba.
• Per passar-te la fase has d’acomplir una sèrie d’objectius que surten llistats en unes pestanyes al marge esquerra de la pantalla. A les pestanyes dels objectius hi indica el numero d’àtoms (si no posa número és que has de fer la jugada amb 4 àtoms, que és el mínim perquè es creï una jugada), el color (si surt transparent és que el color de l’àtom no importa) i el nivell (si no hi apareix és que ha de ser de nivell 1 com a mínim - en el següent punt explico en què consisteix això del nivell).
• AVÍS IMPORTANT: L’objectiu general del joc és col.locar els àtoms de manera que es creïn jugades que repercuteixin en altres jugades, el què fa que es multipliquin els punts exponencialment. El nivell és la potencia de l’atac que s’ha realitzat, normalment, si no hi ha cap jugada que s’hagi produït en “efecte dominó” són de nivell 1, si la jugada en crea una altra automàticament, serà de nivell 2, si en crea una altra, de nivell 3 i així seqüencialment. Pot semblar molt complicat, però només és qüestió d’una mica de pràctica. Si algú m’ho demana li explicaré el truc.

Fa més d’un any que estic donant voltes a aquest joc i ha sigut un llarg procés des de la construcció de la parra fins a tots els algoritmes del joc dels àtoms, espero que us agradi. Us agraïré molt les vostres aportacions, consells i que em comuniqueu els errors que trobeu. Podeu deixar els comentaris en aquesta secció del Blog o enviar-me’ls per mail al info@oriolmanya.net.

Per cert, vull agraïr a la Foix Cervera l’ajuda en el tema de les flors i en l’empenta que em va donar en un moment que em trobava encallat.

Amb el grup Divinoconcepto i tota una colla d’amics hem estat aquest cap de setmana preparant a contra rellotge una mini-campanya publicitària per una exposició al Museu del Vi.

Inclou una serie d’anuncis gràfics que apareixeran en diferents medis (entre ells el Periódico de Cataluña), un banner i un espai web a la pàgina del museu www.museudelvi.org, i, sobretot, una anunci televisiu que ha acabat sent una especie de curtmetratge on es mostra la gènesis d’un super-heroi i el seu recorregut vital, curt però intens. El rodatge va ser extremadament lleuger i divertit, cosa extranya, perquè aquestes coses acostumen a ser un pal de gran calibre. Tot va contribuïr a fer que la feina es fes més agradable, tothom estava molt per la feina, i, el més important, l’actor, el Xino está molt convincent en el paper d’Ícaro; l’hi dóna molta credibilitat a un personatge tant exageradament “frickie” que a priori, semblava difícil . No us perdeu l’anunci, el penjarem a la pàgina del Museu del Vi.

Us adjunto un parell d’imatges perquè us feu una idea de tot plegat.

Per inaugurar el meu Blog personal, us penjo una mostra del què acabarà sent la samarreta dels 25 anys dels panderos a la Festa Major de Vilafranca. L’objectiu del dibuix és modificar una mica aquesta imatge figa-flor i carrinclona que -presumiblement- té el ball de panderos i donar-li un “rollo” més agresiu. Li he volgut donar un estil de còmic una mica retro, amb pocs colors i semitons (utilitzar els colors que has triat en diferents densitats per crear altres tons) el què encaixa a la perfecció amb la tècnica de fer samarretes en la que s’ha d’estalviar el nombre de colors, perquè cada color és una nova planxa, i cada planxa encareix el producte.