Lisboa: Cara A
[20-12-2007]
Lisboa, com els antics cassets i com tot en la vida, té dos cares. És com la clàssica dualitat bo/dolent, però més complexe. La part bona té també parts fosques, i la part negativa té aspectes positius i constructius. Em sembla que de fet, totes aquestes cares, aquestes parts que necessito deconstruir i ordenar per a la meva tranquilitat d’esperit, es subdivideixen i multipliquen fins a l’infinit en altres parts bones/dolentes formant una estructura ramificada. Les sensacions respecte a Lisboa, doncs, són com un fractal, un àrbre de ramificacions duals (Toma ya! Ja veig la llàgrima d’emoció que regalima per la galta del professor Punset de REDES).
Hi ha la cara A, aquella que s’acaba ràpid de tant que t’agrada, però que, ingenuament, penses que mai et cansaràs d’escoltar. Hi ha la cara B, que passes apretant el FFWD, que intentes oblidar perquè és una taca massa fosca en un món que desitjaries ideal, que voldries rebutjar perquè incomoda veure’t reflexat en la imperfecció. Moltes vegades, si rebusques en aquestes zones fosques descobreixes que mirar a la merda de cara tampoc no és del tot improductiu, i que, fins i tot, podria passar que se t’escapi un riure incontrolable al captar la teva propia mediocritat, la màgia de la vulgaritat de la vida. A part, com tots sabem, de la merda sorgeixen les més boniques flors. Un exemple molt alliçonador és el de la Britney Spears, la nena prodigi Disney que tots pensavem que havia tocant fons després d’haver venut millons de discs desbancant al mateix Michael Jackson. Llegeixo a la “Rolling Stone” manllevada del Vueling les seves últimes proeses, que han estat multiples: humillada en una patosa actuació en directe a la MTV, entrar a clíniques de desintoxicació, agredir fotògrafs amb el cap rapat, sortir a passejar ensenyant els michelines amb una roba vulgar propia de garrules, fumar mentres està embaraçada… Això últim, indubtablement, ha sigut el crim més gran. Així i tot, al haver mostrat al món la seva humanitat, la seva debilitat, el seu patetisme, la apropada més a nosaltres i ara llança nous dicos explicant com se surt de la miseria com si no hagués passat res. És com l’au Fènix. Aquestes sotracs vitals només han servit per fer-la més indestructible.

Vull aprendre d’aquesta classe magistral de la Britney. Assumeixo la meva part més fosca i us en parlaré en el pròxim POST del BLOG (Com m’agrada dir això i escriure-ho així en majúscules!) que penjaré en breu. Morbo, morbo!
He rebut algunes crítiques de la Komuna perquè, segons ells, en una anterior entrada del BLOG, menystinc el significat del nóm d’aquesta santa casa on visc i això que, en el moment que ho vaig escriure, no tenia ni idea que hi acabaria vivint. Després d’haver experimentat la Komuna, i de trobar-m’hi molt a gust, crec que, a nivell de convivència, no es diferencia gaire d’alguns altres pisos on he viscut o viuen amics meus. La gent es comunica molt, es menja plegats, es comparteixen els gastos de gran part del menjar, tothom és molt benintencionat, les decisons importants es prenen en consens…

La nevera es va morir i en van haver de comprar una de nova. La Jujú es dedica a escriure missatges dirigits al “Poble Komunero”
El que té d’especial és que, a Lisboa, tothom coneix el pis, ja que, en els anys que duu en actiu hi han passat coneguts personatges de la fauna Lisboeta “a cada qual” més pintoresc. Així que una festa de la comuna és un acte multitudinari i esperat. A més, també té d’especial que hi passen molts músics i que es creen grups musicals amb la mateixa velocitat que es desfan. I com tots sabem, els músics acostumen a tenir una vida social contundent. Però no crec que cap d’aquests dos aspectes tingui cap relació amb el fet de que sigui o no sigui una comuna. A la Komuna també esgrimeixen l’argument que hi ha un projecte comú de tirar un espai komunal, assembleari, just, barat, agradable on tots els membres hi estiguin implicats. Considero que aquesta enumeració d’adjectius tan agradables a l’oïda és fonamentalment literatura barata per a lectors “multicultis”, i reitero que, en molts altres pisos es fa tot això sense ni tan sòls haver-hi posat nom, haver-s’ho plantejat o haver-ho escrit.

Una de les millors iniciatives de la Komuna és anar a comprar la major part del menjar a la Feria do Relogio, un bast mercat que s’aixeca cada diumenge a prop de l’aeroport, ja que la verdura és fresca, autòctona, bona i barata. L’extensió de furgonetes i paradetes ocupen tot un immens descampat molt propi de l’extrarradi.

S’hi ven fonamentalment roba i menjar, i, a diferència de la Feria de Ladra, no hi ha paradetes de hippies o d’objectes de segona mà inservibles. No té res de cosmopolita ni hi passegen gaires guiris. És molt autèntic, amb els gitanos cridant les bondats dels seus productes, les ofertes d’última hora quan veuen que dubtes si comprar, l’olor d’hortalisses fresques barrejades amb les fritangues de les paradetes on es pot parar a fer una bifana (bocadillet de carn), gent autèntica i/o decrèpita, els grupets de “quillos” intentant robar, i, en general, un ambient efervescent de vida i de comerç elevat a la màxima expressió i a les antípodes del Corte Inglés. És un lloc rodejat d’autopistes i, per tant, de grans plafons d’anuncis, i fa molta gracia veure cartells que anuncien Burberrys o altres marques de roba pijes, amb uns models impossibles que contrasten de forma surrealista amb l’ambient del mercat. N’hi ha un en blanc i negre d’un primer pla de dues noies amb uns barrets de copa coberts per una reixeta negre que els hi mig tapa la cara. Tenen un aire de nenes-riques-viudes-prematures i podrien estar fent una volta amb cavall per una campinya anglesa. És especialment absurd. Jo, fonamentalment, poso el cotxe per arribar-hi i poder carregar més verdura, i també em dedico a fer de mulo de càrrega duent la motxila i les bosses, i delego la responsabilitat d’escollir i remenar el menjar, així hi ha menys gent a decidir i el procés és més ràpid, però a part, puc deixar la ment en blanc i dedicar-me a fer el Homer Simpson i emparrar-me mirant la gent i els productes.

Anna i Lucia a la Feria sobrades de glamour
En un d’aquests moments de “pajarisme”, ja feia una estona que em sentia especialment agobiat i empès per la gent, i resulta que era un dels esmentats grupets de nens que utilitzaven una de les seves tàctiques intimidatories de mini-pispes. Durant el meu atabalament, m’havien obert les butxaques de la motxila, i, criatures, es devien endur una bona decepció al comprobar que només hi havia fruita i verdura. Quan me’n vaig adonar, vaig deixar anar un gens elegant “Eeeeeh!”, vaig donar voltes com un cavall de rodeo que es vol desfer del seu genet i els nens es van esfumar de forma fantasmal, amb tranquilitat i silenci, imperturbables, com els Sin-cara del Viaje de Chihiro.
Un fet destacable de la Komuna és l’espontaniatat amb què s’organitzen festes del no res, o com, un senzill sopar amb amics desemboca en un desfasse musical amb DJ inclòs. Va ser genial un dia que vam convidar a sopar la incombustible Caterina, una veïna del pis de sota, i a uns amics seus italians molt divertits i fiesteros que havien vingut de visita. Vaig fer una truita de patates que va quedar prou apanyada per l’estat deplorable de les paelles, i, la Caterina, va fer una pasta amb salmó boníssima. A mesura que anavem acabant botelles de vi i de cervesa ens anavem animant, també gracies a l’ènfasis de la Juju, una de les companyes de pis, que quan s’anima es posa en el paper de DJ i entre música petarda francesa i temazos disco dels 70 la cosa s’anava desmadrant. Tot això, com sempre, a la petita cuina de la Komuna, i, sense que ni ens n’adonessim, la farina es va convertir en purpurina o engrescador polssim de fades llançat a plaer per l’aire i el paper de vàter van ser els nostres farbalans, que nuats al voltant del coll ens donaven un glamour interessant. Tant la cuina com nosaltres vem acabar blancs i enfarinats, i així vem anar a dormir la mona.

Un altre dia curiós va ser el del meu aniversari. No em vaig aixecar especialment animat, però com que durant la setmana havia avançat molt amb les llastimosament desperdiciades obligacions del Bacalhoeiro, m’havia reservat tot el dia per mi. Volia anar a descobrir noves platges i localitzacions a prop de Lisboa. Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a la punta més occidental del continent. Per cert, perquè són tant complicats, tant poc gràfics i tant difícils de recordar els conceptes d’occidental/oriental i septentrional/meridional? A més, segons com els utilitzis, en un món esfèric resulten absurds: occidental o oriental respecte a què? Volia arribar fins a la platja de Guincho, i la dona del peatge em va confirmar que realment valia molt la pena. Una platja quasi-verge i feréstega, al costat d’un penya-segat imponent que després em vaig enterar que era el “Cabo da Roca”, la punta més o a l’oest d’Europa, en competencia amb el cap de Fisterra gallec, a veure si algú em sap resoldre aquesta tonta pugna, però si mires els mapes no hi ha dubte que guanya el cap portuguès. Feia un mal dia horrorós pel surf, amb unes onades imponents, però hi havien varis Kiteboards aprofitant el vent i em vaig embadalir mirant-los una estona. Vaig tornar per la costa veient fugaçment les poblacions de Cascais, Estoril i Carcavelhos, on hi ha una de les platges surferes més concorregudes, ja que queda a prop de Lisboa i hi ha molt surfero local. Al final però, i veient que les condicions no acompanyaven, vaig acabar a la mateixa platja de sempre de Caparica. Gairebé no vaig poder agafar cap onada, ja que estaven molt remogudes, i quan ja estava a punt d’anar-me’n amb la cua entre les cames, va apareixer una onada que em va dir “Surfeja’m”, i va ser la millor i més llarga de la meva vida. Una explosió d’alegria i un motiu per considerar aprofitat el dia.
Al vespre feien el Paco de Lucia a la plaça de toros, i m’estava delint d’anar-hi, per fer-me el regal, però també perquè diuen que el Paco és molt ermità, que dóna pocs concerts i que era una ocasió única. Però a la vegada semblava algo molt comercial, molt muntat per recollir fons i rentar-se les mans. No vaig anar-hi, i me’n alegro, perquè després l’Ivan em va dir que no havia molat gaire, ni acústicament, ni per espectacle. Però a canvi, vaig anar a veure les sessions de CinemAlfa, associació en què hi estan vinculades varies persones del pis, que cada 15 dies programen aqudiovisuals de diferents temàtiques. El tema d’aquesta van ser curts d’animació checa en stop-motion, molt interessant però aburrits en alguns moments. Després, però, van fer una representació d’un petit conte de titelles fetes per gent amateur pròxima al CinemAlfa que va ser divertidíssim, fresc i estimulant. A més, les titelles tenien molta gracia, els moviments eren toscos però tendres, els ministres del Rei resultaven d’allò més absurds i la senzilla il.luminació de l’Ivan estava molt aconseguida. Per acabar de celebrar el cumple, vaig treure una botella de Ginginha, vaig convidar al personal i ens vem entonar una mica.
He estat anant a clases de Portuguès, es fan en una gris i remota escola que transpira rancietat franquista (més aviat seria zalazarista, en el cas de Portugal). La professora no és gaire bona ni té masses recursos a part de la gesticulació, ja que no sap cap altre idioma que el portuguès, però és esforçada i motivada, i es desganyita per intentar-nos ensenyar algo. L’Aula sembla un chiste, som un eclèctic grup apassionantment intercultural (Multicultural = MALO, Intercultural = BUENO) d’un angolès simpàtic i esforçat una mica dislèxic, una japo molt sonrient amb un nivell molt alt que ha aconseguit en tant sòls 3 mesos, la francesa companya de l’associació i una turca una mica histèrica i autoexigent que, a la que no entén alguna qüestió, es va posant gradualment nerviosa fins que esclata en plors i marxa donant un portasso davant de la perplexitat de la professora. És tot un interessant panorama. Tenia pànic d’anar a classes després de 5 anys sense assistir-ne a cap, però no m’avorreixo, tot resulta nou i simpàtic, i tinc moltes oportunitats de fer-me el “listillo”, ja que el nivell és realment baix per a qualssevol que parli el castellà, el què repercuteix molt positivament en la meva autoestima i mira, tot això que m’estalvio en llibres d’autoajuda. Són molt curioses les fotocopies de llibres escolars que ens fa la professora, que contenen converses extraordinàriament desinteressades entre el Joao i la Lisa, o descripcions molt polititzades sobre les grans millores de Lisboa arran de les obres de la EXPO’98. També ens posa projeccions amb gent fent coses o diferents productes i ho comentem.

Enmig de la grisor i avorriment de l’escola es troba un sorprenent oasis de color. És una especie de terrari-piscina-mini-zoològic per a una familia de tortugues que fan bastanta pena però que resulta molt curiós. És com d’una altre època, estil Marinador (Ciudad de Vacaciones), amb un mural amb motius marins i un enrajolat estàndar de piscina. Em pregunto el motiu i se m’en acudeixen varis, potser les consideren les mascotes de l’escola, o potser va haver-hi un director amant de les tortugues, o algun il.luminat consell de pares va considerar que seria molt beneficiós per donar vida a l’escola… Un misteri que quedarà sense resoldre, però sigui com sigui, fan honor a la productivitat i velocitat portugueses.

Un cap de setmana, l’Ivan, un dels komuneros, un gallec tranquil i catxondo amb el qui he connectat molt, em va convidar a escalar. Ens vem aixecar, amb diferència, més dora del què m’havia aixecat mai a Lisboa i vem anar a uns penya-segats molt rocosos al costat de Cascais. Ens acompanyaven unes amigues seves Austríaques molt creatives i força taciturnes i el Tomás, un personatge peculiar i un especimen únic: un portuguès fort com un toro, gens gris, desvergonyit, amb sang a les venes, una energia que moltes vegades sobrepassa els límits de la tolerància i un curiós accent castellà de Granada. Vam fer un aproximament a les parets molt xulo, grimpant entre les roques, i ens vem passar el dia escalant, assegurant als demés i mirant la pertubadora força de les onades quan xocaven amb les roques. Va haver-hi un moment culminant en un dia tant agradable: estavem mirant l’Ivan mentres escalava quan va indicar-nos –Chicos, mirad el oceano-, ens vem girar i a uns 100 metres de la costa passava un grup d’uns 10 o 12 dofins. Anaven saltant i els seguia una especie de llanxa com de guardacostes que espatllava una mica el quadro. Tot i així, va ser un moment en que el temps es va aturar, un instant meravellosament oníric al llindar de la realitat i els somnis (-Si Paulo Coelho aixequés el cap… -Però si encara no està mort! -Què més voldries burret.). Tots ens els vem estar mirant entre embadalits i atordits fins que van desaparèixer en l’horitzó i l’engranatge del món va arrencar els motors de nou.
Un clàssic: es feia fosc, el Tomás estava encegat amb una paret que se li resistia. Encegada segurament provocada per la ja esmentada “Sang a les venes” i perquè l’Ivan, de nivell suposadament inferior havia aconseguit superar un pas difícil que queia a plom. Cal dir que l’Ivan és més petit que el Tomás, i havia aconseguit, de forma agònica, incrustar-se a un tall de la roca com una “loncha de fiambre” entre dos llesques. Les austríaques els van deixar per inútils, penjats desganyitant-se perillosament gairebé a les fosques per recuperar les cintes que s’havien deixat i ens en vem anar amb el meu cotxe a menjar Pasteis de Belem.

Són unes pastetes molt apreciades amb una copa senzilla feta de deliciosa, suau i cruixent pasta de full i un farcit de fina crema cremada per dalt que, extranyament, ells anomenen “nata”. Jo desprecio les cremes i, en general, les coses pastoses i enganxifoses fetes amb ou, com flams, cremes catalanes, natilles o maioneses, però haig de reconèixer que el sabor del Pastei de Belem és arrebatador. Hi ha molt de misticisme i llegenda darrera d’aquests pastissets. Té els seus rituals: has de tirar sucre glassé i canyella en pols per sobre, perquè, segons diuen, són boníssims, però sense aquets condiments, ho són la meitat. Ni un 45% ni un 60%, sinó exactament un 50% més dolents. Els integristes de les incorruptibles tradicions ancestrals dels pastissets també diuen que sempre els has de comprar de dos en dos, argumentant que menjan-te’n només un et quedés amb les ganes, i per això, els “listillos” productors d’aquesta delicia els venen de dos en dos col.locats un contra l’altre. El colmo del misticisme és que l’empresa on produeixen els més bons, antics i autèntics, els Willy Wonkas dels Pasteis de Belem, per dir-ho d’alguna manera, té una recepta secreta, com la Coca-cola o l’arrebossat cruixent del Kentucky Frito Pollo. Aqueste història té un aspecte increïble, i jo m’ho crec perquè els portuguesos, com molts altres, són gent molt donada a l’exaltació de les tradicions absurdes i més, si tenen part de llegenda i un punt de patriotisme de barra de bar. Aquesta recepta està custiodada per tres persones que s’encarreguen de fer la barreja i la composició de la crema dels pastissets en proporcions justes, com si es tractés del misteri del Código da Vinci, les mesures d’un harmoniós perfum creat pel genial Jean-Baptiste Grenouille o un secret dels cavallers templaris d’Indiana Jones y la Última Cruzada. El millor del cas és que tenen una llei. Aquesta llei mana que aquests tres personatges mai no poden estar junts ni trobar-se en un mateix espai per si passa algún accident, la dinyen els tres, hem de plorar la pèrdua d’una recepta d’una importància tant capital i les futures generacions de capritxosos devoradors de dolços es queden sense conèixer el sabor d’aquesta meravella. Flipats. Aprofito per recomenar la visita a un dels establiments més tradicionals en aquesta materia, és una cafeteria immensa que es subdivideix laberínticament en multitud de sales. És molt agradable i per moments recorda a l’ambient sossegat d’un bany turc. Les parets estan enrajolades de forma inhabitualment austera i bonica i té uns interessants murals també de ceràmica que recorden la antiga esplendor imperial.
Ah si. M’he deixat de comentar com van acabar els escaladors. Sort que va apareixer per allà un colega seu, guia de muntanya i molt simpàtic que els va dirigir i ajudar, perquè, en el seu infantil i testosterònic encegament, s’havien posat en greu perill al deixar-se penjats només d’una cinta. Veure’l apareixer quan ja era quasi fosc, va ser un moment molt pel.liculero. Va aparèixer per sorpresa, il.luminant amb un frontal i fent ràpel, ja que s’havia despenjat des de dalt, per on passa la carretera, com si fos la cosa més normal del món, i els va saludar com si se’ls trobés pel carrer i mirant-los amb condescendència com dient – Ai criatures, burrets de pessebre… És un misteri el motiu que el va empènyer a aparèixer per allà a aquelles hores, però va ser providencial, despenjant-se com si fos dels de les forces especials al rescat o dels SWAT ianquis. M’agrada imaginar que devia estar a casa rentant plats en pijama, que els seus super-poders sensorials li van indicar que alguna cosa no rutllava bé a les roques de Cascais, i que hi havia algú en perill. Va mirar la pantalla del seu “perillòmetre” i, efectivament, a la costa hi havia un senyal de dànger que pampalluguejava. Va deixar tot el què estava fent, es va deslliçar per la barra que duu al garatge i va agafar el cotxe per plantar-se allà a l’instant. Primer pla d’ell cordant-se el cinturó de les eines. Primer pla posant-se el casc. Primer pla engantxan’t-se les cintes al boudrier. Primer pla passant la corda pel seguro de la part superior de la paret. Pla general del seu elegant salt al buit. I la resta ja ho sabeu, ja sabeu com acaba la pel.lícula: heroi salva a alegres joves inconscients i aquests reben una lliçó que no oblidaran mai en forma d’insufrible moraleja sobre lo perillosa que resulta la existència.
Fa fred, i la Komuna serà molt chupi-guai, però de calefacció no n’hi ha, i la gent deambula per la casa amb mil capes de roba i mantes per sobre els ombros. Repeteixen una oració de forma monòtona com si volguessin trasnmetre el missatge a un ésser superior implacabale i inflexible de tant inexistent: “quin fred fa” i les paraules inútils es congelen en l’aire gèlid, gebrades en la humitat de l’ambient. Molt literari, però la veritat és que tens la sensació, mentres treballes amb l’ordinador, que t’estàs convertint en un Frigo-Pie de carn humana. Les bufandes ajuden molt, i, jo vaig normalment amb una discreta bufanda del Barça heredada de l’Alfonso que sorprèn als que em coneixen, però em fa sentir més els colors i creure en el projecte i en aquest equip, en aquest grup que estem creant. Visca el Barça! Aquest any si! Ja tenim equip! Bufa, em sembla que l’esperit de la bufanda s’ha apoderat de mi i està parlant a través meu com si es tractés d’un “Sorbesesos” de Futurama. Em fa molt content que pel meu cumple la mama m’hagi teixit una bufanda preciosa, llarga, amb petites separacions a cada pam i d’un blau que m’afavoreix. A veure si amb això puc superar aquesta sobtada abducció blaugrana.

Mirant Mulholland Drives molt abrigats
Com s’avisa a un sord-mut adormit que la seva casa s’està inundant? He desenvolupat aquest nou neguit a partir d’un petit accident que va passar a la Komuna. Feia estona que sentia un soroll i no sabia si era el portatil o què, fins que vaig veure una gotera al centre del sostre de la meva habitació. Al explicar-ho a la resta dels komuneros, tots van passar de mi, fent broma, dient-me “benvingut al club”, ja que la resta d’habitacions tenen goteres. La Jujú va ser l’única que es va preocupar. Vem anar a avisar els veïns de dalt, però era tard. Resulta que a dalt i viuen uns sord-muts. Vaig estar desganyitant-me trucant al timbre, però em semblava absurd. Suposava que el timbre devia ser lluminós, el què tampoc no serviria de res si estaven dormint. No va haver-hi resposta. Només se sentia el grinyol del llit dels altres veïns mentres follaven alternat amb les seves violentes baralles. Em va entrar l’esmentat neguit pensant que potser se’ls hi inundava la casa, perquè no plovia. Així es va quedar la cosa, amb una olla per recollir l’aigua de la pluja i anant-me a dormir amb l’angoixa, “El nudo en el estómago del que no se deshizo hasta lo de Eurovisión”. L’endemà, per casualitat, em vaig creuar a l’escala amb un dels sord-muts quan tornava de la platja. Ho vaig saber perquè em va senyalar la taula de surf somrient i fent sorolls inconexos. Vaig anar a avisar la Jujú que va “parlar” amb gestos amb ell. No ens vem assebentar del tot de la història però resulta que era un escapament d’aigua causat pels despreocupats i alegres paletes, i que va causar un bon merder al seu pis.
Ja per tancar aquest extens article, relato l’única frustrada experiència subversiva que he viscut a Lisboa. Un dia que tornava cap a casa em vaig trobar molts furgons policials i poc “barullo” a la plaça de la ginginha. Els molts immigrants que normalment l’ocupen havien desaparegut. Resulta que el departament de sanitat havia manat tancar el característic establiment on venen els típics xupitos de ginginha. Per anti-higiènic, lo qual d’entrada sorprèn, ja que la majoria de bars no tenen gaire millor pinta, i a la ginginha només s’hi servien begudes. La meva conspiranoia em diu que aquell mes no van voler pagar el tan entranyable suborn policial. Fins aquí, ok. Però resulta que, ademés, en una absurda barreja de resolucions executives, les forces de l’ordre van aprofitar la confusió per endur-se varies desenes d’immigrants indocumentats que normalment volten per allà. Com es menja una cosa amb l’altre? Ho desconec però legalment em sembla discutible. Doncs resulta que es va organitzar una manifestació per celebrar el funeral de la Ginginha. Unes duescentes persones congregades per diferentes associacions amb fanfarria inclosa i espelmes a la porta de la Ginginha. Els mateixos que et trobes a tot arreu sempre que hi ha sarau. La única protesta que s’organitza a Lisboa i resulta que és pel tancament d’un bar, ningú no va dir una paraula dels immigrants que havien detingut. El punt àlgid de tot aquest batiburrull va ser quan vaig ser empès per una gent que deia d’anar al McDonald’s del costat. En la meva moltes vegades infantil ingenuïtat, em va semblar molt extrany que amb lo alternatius i anti-globalitzadors que aparenten voler ser, volguessin anar allà a sopar, però em vaig deixar arrossegar. Em vaig trobar amb una escena que em va provocar força vergonya aliena. Una noia “d’estètica okupa”, com dirien els diaris d’aquí, demanava a crits el llibre de reclamacions dient que el McDonald’s era un establiment anti-higiènic. Passava el dit per sobre les taules com si fos el majordom del netol dient “el algodón no engaña”. Eren tres comptats que increpaven als Mc-treballadors, que estaven astorats davant l’esceneta. Intentaven fer entrar el màxim de gent, però la majoria ens en vem desvincular al moment després de la sorpresa inicial, apartant-nos contra la paret i esfumant-nos dissimuladament. Després em van voler argumentar que el gobern fomentava els locals de menjar extrangers en detriment dels productes locals. Crec que es barregen masses coses i que, en tot cas, és molt trist escollir com a símbol d’aquesta sobtada protesta el bar de la Ginginha, que es feia d’or venent cars els xupitos als guiris. A part de no agradar-me l’aire improvitzat, providencial i oportunista de la queixa, no m’agrada que es dongués tant pes a l’atac contra els productes locals i tant poc a la detenció massiva d’immigrants. Ho trobo desequilibrat i desproporcionat.

Després va haver-hi un rollo polític molt curiós i divertit quan ningú no va voler assumir la responsabilitat de l’organització de l’acte. Suposo que tothom devia sentir la mateixa vergonya que jo. Al diari de l’endemà va aparèixer en un raconet que els organitadors eren joves pròxims a les organitzacions Bacalhoeiro, en la qual col.laborava a desgrat (incongruències de la vida), i Crew-Hassan. El setmanari en forma de newsletter “le Cool”, que havia enviat el mail cridant a la mobilització, se’n va desentendre, probablement per no sortir vinculat a les protestes. El cabreig al Bacalhoeiro va ser monumental i una mica justificat, i li van cantar les quaranta a la noia del “leCool” per haver-los esmentat com a organitzadors al diari i ella haver-s’hi desvinculat. Després de quatre exagerats i teatrals exhabruptes per part del jefe de l’associació i de que la noia es defenses i disculpés prou bé, es van calmar, ja que suposo que els interessa tenir bones relacions amb el newsletter, i, a part, estava de molt bon veure, i com és de domini públic, ens deixem entabanar més fàcilment per algú agraciat amb formes i faccions boniques. Després tan amics, parlant dels projectes, com si no hagués passat res. El món s’enfonsava per aparèixer en un diari, lo qual els hi podia donar mala imatge i problemes polítics en les altes esferes. La poderosa i eficient maquinària política portuguesa havia posat el punt de mira a sobre del Bacalhoeiro, per perillosos i subversius, i això els podria perjudicar greument. El Cristiano Ronaldo havia passat en segón plà per moments superat pel Bacalhoeiro. Mitja hora després no passava res. Els engrantges de l’existència tornaven a girar de nou després d’haver-se parat per aquesta noticia.
Esgotador i inútil apassionament egocèntric i megaloman.
























